«El gener de 1939 vaig eixir per pèls de Barcelona (…) i vaig veure per última vegada les caixes que contenien el tresor artístic, ja llestes per abandonar el territori nacional. (…) Totes les obres i els objectes artístics i històrics de primer ordre del Museu del Prado i d’altres museus, arxius i biblioteques havien sigut ja retirats i protegits abans del primers bombardejos massius de l’aviació nazi-feixista sobre Madrid; les expedicions d’evacuació més importants des de Madrid fins a València van passar el pont del Jarama abans que fóra abatut per l’artilleria enemiga. (…) I, en fi, la totalitat de les caixes amb les obres d’art van travessar la línia fronterera abans que fóra totalment ocupada per l’exèrcit enemic. No fou cap cadena d’atzars: es va deure a la tensa sol·licitud que els successius governs de la República van mantindre per la sort del nostre patrimoni artístic i tresor nacional».Amb aquestes paraules -extretes del seu llibre Arte en peligro. 1936-37- el pintor, cartellista i fotomuntador Josep Renau, relatava un dels episodis més intensos de la seua vida. Aquests fets van ocórrer durant el seu període com a director general de Belles Arts del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. La seua tasca al capdavant de la direcció es va centrar en dos àrees fonamentals: la promoció de la República des de l’àmbit cultural i la protecció del patrimoni historicoartístic. I, precisament, la figura de Renau va esdevenir decisiva per a preservar de la destrucció segura bona part dels símbols d’identitat de la història d’Espanya. Tot i la seua extensa obra artística, aquest episodi és un dels que més satisfacció li van produir al llarg de la seua vida.
La comissària i conservadora de l’IVAM, Irene Bonilla, assegura que el propi Renau afirma en aquest mateix llibre que del que més orgullós es podia sentir al llarg de tota la seua carrera, és «d’haver col·laborat en la salvaguarda de l’anomenat tresor nacional». «Com a artista coneixia el perill que hi havia de què pogueren ser bombardejats tots els museus més importants de Madrid i va exigir que es traslladara tot el patrimoni nacional a València», assegura Bonilla. L’actuació de Renau va permetre que obres tan importants com Las Meninas de Velázquez sortiren del Prado poc abans de què el museu fóra bombardejat.
La sala de la Biblioteca de l’IVAM acull l’exposició ‘Renau i la Segona República’, una mostra amb més de 80 documents -alguns inèdits-, entre cartells, llibres, revistes, manuscrits i fotografies, que es podrà visitar fins el 16 de juliol. L’exposició repassa la trajectòria artística de Renau i la seua lluita social i política, des de la proclamació de la Segona República, anys en els quals l’artista passa de ser un dissenyador políticament actiu, de clar llenguatge avantguardista, a ser nomenat director general de Belles Arts.
Exposició Internacional de París
La salvaguarda del patrimoni historicoartístic espanyol no va ser l’única decisió important de Renau al capdavant de la Direcció General de Belles Arts. De fet, també és molt destacable la participació espanyola a l’Exposició Internacional de París de 1937, amb el prestigiós Pavelló Espanyol, en el qual va participar com a gestor polític i com a fotomuntador, i on destaca la seua capacitat per convèncer artistes espanyols residents a París per participar-hi. El pavelló va ser de gran importància per a l’art espanyol, sobretot, perquè allí es va presentar el Guernica, que Picasso va acabar un 4 de juny de 1937, ara fa precisament 80 anys.
Renau mantenia una interessant relació amb Picasso, a qui va convidar a ser director del Museo del Prado, càrrec que el pintor va acceptar. A més, va intercanviar correspondència amb la fotògrafa Dora Maar, qui li va enviar una sèrie de fotografies del procés d’execució del Guernica, i que van ser publicades en primícia a la revista valenciana Nueva Cultura -fundada pel propi Renau-, i, posteriorment, a la francesa Cahier d’Arts. Segons Bonilla, l’exposició mostra «per primera vegada juntes les fotografies publicades a ambdues revistes».
Direcció de Propaganda Gràfica
Després d’abandonar la direcció de Belles Arts, Renau va ser nomenat director de Propaganda Gràfica del Comissariat General de l’Estat Major de l’Exèrcit Popular. El nou càrrec va suposar per a Renau una recuperació de la creativitat aparcada durant algun temps. En aquest cas, va haver d’aplicar-la en la propaganda de guerra, en el suport al soldat i en la reflexió sobre els mitjans gràfics que podia utilitzar.
Un dels seus primers treballs va ser la famosa sèrie ‘Els 13 punts de Negrín’, que va contribuir notablement a fixar la representació iconogràfica dels postulats de pau anunciats pel president el 20 d’abril de 1938 i difosos en cartells, fullets, revistes, etc. En paraules de Bonilla, es tracta d’un treball «molt interessant» perquè «és la perfecta obra de la vinculació entre ell com a artista i com a polític». «L’obra es compon d’uns fotomuntatges realitzats per Renau per explicar als espanyols els 13 punts amb els quals Negrín pretenia desenvolupar la seua política», continua la comissària.
A més, va dissenyar nombrosos cartells i publicacions per a l’Exèrcit Popular, com el fullet ‘Instrucciones militares al cabo y al sargento del ejército popular’, o la interessant ‘Cartilla escolar antifascista’, projectada per Mauricio Amster, i un dels exemplars de la qual es pot trobar a l’exposició.
La sala de la Biblioteca de l’IVAM també mostra la interessant i poc coneguda relació de Renau amb Cifesa, productora fundada a València el 1932. Dos anys després, Renau va firmar un contracte en exclusiva amb la productora per a dissenyar els seus cartells, una col·laboració que va donar lloc a moderns dissenys, on destaquen les tintes planes i els dibuixos geomètrics. L’exposició en mostra alguns exemples com ‘La mujer X’ (1935), ‘El noveno huésped’ (1934), ‘La verbena de la Paloma’ (1935) o ‘Mi debilidad’ (1936).
Vessant política
Abans, a principis de la dècada dels anys 30, Renau treballava com a cartellista, il·lustrador, muralista, dissenyador i editor de revistes modernes, en algunes de les quals ja mostrava un disseny combatiu. D’acord amb Bonilla, durant aquest període, «va aportar novetats estilístiques i va introduir la tècnica del fotomuntatge polític a Espanya, a més de consagrar-se com un expert en la litografia i l’aerògraf». El seu compromís sociopolític s’anava refermant fins que, l’any 1931, es va afiliar al PCE.
A més, Renau va col·laborar amb escrits en nombroses revistes, sempre amb un rerefons sociopolític, com per exemple Orto, de la qual s’exhibeixen dos exemplars a la mostra. Segons Bonilla, en aquestes revistes «anarcosindicalistes i socialistes, ell fa de dissenyador i il·lustrador, però, a més, escriu textos realment interessants».
L’artista també va participar en el II Congrés d’Escriptors Antifeixistes celebrat a València l’any 1937, que va comptar amb la presència de destacades personalitats com Machado, Tolstoi o Tzara, unes converses que, en paraules de la comissària, sempre van estar «molt vinculades a la unió entre política i literatura»
«La vessant política de Josep Renau és fonamental al llarg de la seua vida, i és el que hem volgut reflectir en aquesta exposició, ja que que s’afilia al PCE l’any 1931, amb 24 anys, i no deixa de ser part del partit fins la seua mort, el 1981», apunta Bonilla. De fet, segons la comissària, ja en els seus primers treballs en revistes, cartells i cobertes de llibres «hi ha una definició clara pels seus ideals polítics, els quals defèn absolutament».
